divendres, 27 de desembre del 2019

El retorn, 1: Venus

Han sigut pràcticament 4 mesos de sequera quasi absoluta. Al principi, només per causa de la meteorologia i de la faena. Després, perquè una avaria global de la muntura AVX em va deixar sense possibilitat d'emprar el telescopi. I el calvari mortífer de fer proves amb els companys de l'associació, buscar una placa base del motor, trobar-la, instal·lar-la, veure que continua sense funcionar, enviar-la de nou al Regne Unit (i d'allí als EUA, dels EUA al Regne Unit, de nou cap ací), passar-te setmanes pensant si arriscaràs amb la compra d'un nou comandament manual, apostar-ho tot i, al final, eureka, de nou tens el telescopi en funcionament quan ja t'has perdut tot el cel de la tardor... Bé, no me'l vaig perdre del tot: vaig tornar als prismàtics 10x50 amb el recent llibre de Pepe Bosch i altres, però els prismàtics tenen unes limitacions. I d'astrofotografia, res.

Després, una vegada resolt el problema, ha sigut difícil de fer res a causa de la inacabable temporada de meteorologia hostil que hem patit (amb diverses "gotes fredes" i vent, molt de vent, vent fort i repel·lent, ponent insuportable durant setmanes i setmanes, mesos). I també perquè he esmerçat els pocs vespres viables a instal·lar i intentar aprendre els secrets de l'autoguiatge o control informàtic del moviment de la muntura, l'únic procediment que permet les exposicions llarguíssimes pròpies de l'astrofoto de cel profund. Feia temps que era renuent a aquest artifici d'alta tecnologia, però el paràmetre de la relació senyal-soroll (SNR) és implacable i pesa més que totes les reticències: com més llarga és l'exposició, més senyal tens i més equilibrada és la SNR, mentre que, com més breus fas les exposicions, menys soroll t'entra... però menys senyal tens! I del que es tracta és d'absorbir i acumular fotons, com més, millor, perquè els objectes de cel profund no són com la lluna o els planetes, sinó extremament tènues i difusos. Per això necessitem apilar i processar moltes exposicions, tan llargues com ho puga tolerar la muntura, i com que les muntures no tenen un moviment perfecte necessiten l'assistència de l'ordinador. Aquest, connectat a una petita càmera auxiliar que es concentra en algun estel en concret, ordena constantment a la muntura moviments de correcció, per a aconseguir el màxim de fixesa en uns objectes celestes que a nosaltres, terrícoles, ens fa l'efecte que "es mouen" tothora i no es deixen fotografiar fàcilment.

Però de tot això parlaré en la pròxima anotació, que no tardarà a aparèixer. De moment, ara que els planetes Saturn i Júpiter ja s'han esfumat de la nostra vista fins a l'any que ve, el repte era enxampar Venus, que ha reaparegut, i fotografiar-lo. Com que és un planeta interior (és a dir, que està més a prop del Sol que la Terra), només és visible quan el sol es pon o quan està a punt de sortir. Això fa que enxampar-lo amb la càmera, i fer-ne una bona foto, siga una mica difícil. Primera possibilitat: és cap al vespre i a penes et dona temps d'instal·lar i orientar amb precisió el telescopi (perquè necessites la polar i uns quants estels més per a fer l'alineació, i quan ho fas ja tens Venus massa baix a l'horitzó com per a una bona foto). Segona possibilitat: és de matinada i t'has d'alçar a una hora intempestiva, amb la dificultat afegida que llavors resulta més difícil encara fer tots els calibratges necessaris.

A més, Venus és un planeta desagraït. Perquè, encara que tingueres el Hubble per a fer la foto, no veuries res més que una bola de color blancús. Això es deu al fet que el planeta, a causa del seu efecte hivernacle desbocat, es troba permanentment cobert de núvols d'àcid sulfúric, que repel·leixen la llum solar i a causa de les quals té un albedo (factor de reflexió) altíssim (70%, quasi 3 vegades més que Mart). Per això la magnitud de Venus (-3.94) és molt més baixa que la de Mart (1.59) o, dit d'una altra manera, brilla més que els estels i quasi tant com l'Estació Espacial Internacional (ISS).

Tot i això, veure Venus pel telescopi o fotografiar-lo té la seua gràcia. Pel seu color blanc agressiu, i perquè ens permet comprovar-ne les fases, ja que el veiem al ple, minvant, creixent; i, francament, veure fases en un planeta que és pràcticament tan gran com la Terra i que es troba a 1,3 unitats astronòmiques (quasi 2 milions de km) és curiós.

Ací teniu el que vaig poder fer amb Venus ahir al vespre, des de Foios. No em va donar temps d'ajustar una lent de Barlow ni res. Tal qual, una bola blancussa. I en fase creixent.


Com que m'agrada comprovar si he après alguna cosa o no, aquesta és la primera foto que li vaig fer, ara fa deu mesos, abans que desapareguera dels nostres matins a l'hora d'anar a treballar:
Alguna cosa ha millorat. Ho comprovarem també en la pròxima anotació.

dijous, 29 d’agost del 2019

Andròmeda, per fi

El primer estiu de dedicació a l'astronomia recreativa he après una cosa fonamental: que no es pot fer astrofoto itinerant a l'estiu, precisament. Per la falta d'hores de foscor, pels horaris intempestius d'aquesta mateixa foscor, i (last but not least!) per la calor insuportable, que converteix el treball de trasllat (carregar el cotxe, descarregar-lo, muntar, desmuntar, carregar i descarregar de nou) en una tortura que no es pot aguantar. Sí, els companys que tenen una caseta al camp (o almenys una terrassa urbana en propietat!) i tenen tot l'equip muntat i preparat, poden gaudir còmodament de les constel·lacions estiuenques i dels objectes que d'ací poc seran invisibles. Però no és el meu cas. Per a acabar-ho de dificultar, l'atmosfera ens ha gastat bromes molt pesades en dies que haurien pogut ser aprofitables. En total: guaret.

Només vaig fer unes fotos de pràctica de la Lluna sense seguiment, per a provar el teleobjectiu amb extensor x2 i diverses opcions de diafragma. Ni tan sols astrofotografia lunar, amb la terrassa tancada per obres.
Canon EOS 6D, 100-400 EF + 2x extender
ISO 100, f/32, 1/2''
Photoshop

Fins que la tercera setmana d'agost va començar a refrescar tímidament a les nits, es va establir una mica més d'amplitud tèrmica al llarg del dia, i em vaig atrevir a fer els 45' de cotxe fins a Casinos, amb dos únics objectius: practicar una mica més la fotografia circumpolar i, sobretot, fer una bona foto de la M31, la galàxia d'Andròmeda, la més propera a la Via Làctia, a 2,5 milions d'anys-llum de nosaltres. Un objectiu típic de tot principiant, en visual tant com en fotografia, i que en aquesta modalitat se m'havia resistit des del principi per falta de condicions.

La nit va ser accidentada, i em va fer aprendre una altra cosa important: que aquesta varietat d'astronomia no es pot fer els dies que arrossegues cansament físic. Els moviments són maldestres, colpeges les coses, et cauen, caus tu mateix, amb un sol gest matusser llances en orris tota la delicadíssima faena de posada en estació (l'orientació precisa amb la polar, l'alineació amb diversos estels), i és desesperant i humiliant. El pitjor de tot va ser que, després de l'àrdua tasca d'enfocar la Canon 550D modificada, una vegada plantats la tauleta i l'ordinador, em faltava... el cable de connexió entre les dues màquines. Vaig haver de desmuntar la càmera, instal·lar la 6D (que va desequilibrar el pes sense que me n'adonara), instal·lar-li a aquesta l'intervalòmetre i fer les fotos de la circumpolar manualment...

Casinos la nuit
Canon EOS 450D, 17-55
30 x 120'', ISO 400, f/3.5

De manera que, amb tots aquests accidents, començava la sessió fotogràfica a les 00.45. Però no era tot: la Lluna minvant havia d'eixir mitja hora més tard, disposada a contaminar-me de llum el camp visual. Vaig acceptar el desastre, pensant que si ho haguera intentat des de cel urbà hauria sigut pitjor, i pensant que ja me les apanyaria per a compensar-ho durant l'edició de les fotos.

En total, vaig aconseguir una exposició d'una hora, 11 minuts i 28 segons d'integració.
El resultat "cru" d'apilar més de 100 fotos de 30'' (i totes les de calibratge)

Els primers intents d'edició van donar com a resultat una imatge massa fosca i massa saturada.
Primers intents d'edició, StarTools

Un company de Castelló que en sap molt més que jo, Germán Peris, em va explicar en què consistien les dificultats, i me la va editar ell mateix. Amb un parell de retocs finals meus, aquest és el resultat final. No és la millor Andròmeda que podeu veure (per internet és extremament fàcil trobar-ne centenars de millors, sense comptar-hi les fotos professionals), però no està gens malament. N'estic content, i, francament, encara em sorprèn ser l'autor d'aquesta fotografia.
Casinos, 23-24.08.2019
Newton 200/1000 f/5, AVX sense autoguiatge
Canon EOS 6D sense modificar
71' 28''
DeepSkyStacker, Photoshop (GC), Pixinsight (Germán Peris)
Hi veiem M31 envoltada de la galàxia elíptica nana M32 (en aquesta foto, a la dreta) i de la galàxia oval M110 (a l'esquerra). Aquestes dues són satèl·lits d'Andròmeda.

Aquesta d'ací baix és la primera foto de M31 que vaig fer, el 10 de febrer de 2019. Potser ja havia aparegut per ací. Mig any separa aquestes dues fotografies.


dilluns, 29 de juliol del 2019

Planetes, fins que ens en cansem

Sé que insistir sobre els planetes disponibles aquests mesos, Júpiter i Saturn, es fa una mica tediós i avorrit, però això és com el conte de la cigala i la formiga: cal aprofitar la temporada, perquè d'ací a poc esdevindran invisibles durant un any quasi sencer, i no els tornarem a tenir en oposició fins a juliol de 2020. I així, també, vaig practicant per a la pròxima oposició de Mart, l'octubre de l'any que ve (que no serà com la que vam tenir l'any passat, una proximitat que no es donarà fins a... 2035 o 2037...).

En qualsevol cas, quina és la particularitat de les fotos que penge hui d'aquests dos planetes? Dues novetats. La primera, que aquestes estan fetes novament des de cel urbà, concretament des de Foios. Això dona una idea de les potencialitats que un cel tan contaminat com aquest pot oferir. La segona, que per primera vegada he sabut fer ús de la lent de Barlow 3x amb el Mak, extremant al màxim les possibilitats d'augment del telescopi. El preu que es paga per això és la pèrdua de lluminositat, de camp i de detalls. Però cal admetre que no està malament per a anar forçant l'instrumental.

Júpiter no va eixir gens malament, tot i que dissortadament a aquelles hores la Gran Taca Vermella s'havia amagat per la zona no visible. Es veu molt bé l'estructura de bandes de núvols, i s'entreveu fins i tot un remolí a la zona central-occidental nord.
Maksútov-Cassegrain 150/1800 f/12
Barlow 3x
Celestron AVX
ZWO ASI 174 MC-Cool
10 x 120'', Autostakkert, Registax 6, Photoshop

Saturn, naturalment, és més agraït. No sols es veu la Divisió de Cassini perfectament, sinó també els límits de l'esfera i la subdivisió de la part externa dels anells:
Maksútov-Cassegrain 150/1800 f/12
Barlow 3x
Celestron AVX
ZWO ASI 174 MC-Cool
10 x 120'', Autostakkert, Registax 6, Photoshop

dilluns, 22 de juliol del 2019

L'eclipsi

La nit del 16-17 de juliol hi hagué un eclipsi de Lluna, que per aquestes latituds va ser parcial. El nostre satèl·lit natural va eixir amb l'eclipsi ja iniciat per la penombra de la terra, però la fase màxima tindria lloc al voltant de les 23.30, és a dir, que hi havia marge per a veure imatges molt boniques. I així va ser. Però la feina del dia següent em va impedir d'esperar-me fins al final. Així i tot, no va estar malament.

El principi de la fase d'umbra.
Foios, 16.07.2019
Canon EOS 6D, EF 100-400 Ultrasonic
ISO 2000, f/29, 1/40''

El moment de màxim, cap a les 23.40.

I un muntatge b/n de tota la seqüència que vaig fotografiar.

dijous, 18 de juliol del 2019

Anar fent

Em resulta difícil fer astrofoto aquestes setmanes, amb tants dies de cel mediocre o impossible, amb tan poques hores de llum, amb el terrat ocupat indefinidament, amb obligacions i interferències constants. Fa uns dies vaig haver d'abandonar un grup d'amics (a l'hora d'anar a sopar!) per a carregar el Hulk i fotre'm els 40 km fins a Casinos. Amb uns resultats que no estan malament, però que no són proporcionals a l'esforç. Com a novetat, vaig emprar per primera vegada la Barlow 3x amb Saturn.
Casinos, 11-12.07.2019
Meade R8 LX70
Celestron AVXZWO ASI 174 MC-Cool120'', Autostakkert, Registax 6, Photoshop




De manera que m'he dedicat a aplicar el StarTools a fotos dels mesos anteriors, bàsicament.



dijous, 4 de juliol del 2019

Practicant amb nebuloses

El darrer cap de setmana de juny va ser atrafegat en l'aspecte astrofotogràfic. Amb els companys de l'associació he participat en dues eixides d'observació, una a la zona del pantà de Tous (28-29 de juny) i una al CAAT (29-30). Pel que fa a Tous, els meus objectius eren Júpiter, Saturn i la M16, per aquest ordre. Al CAAT tenia pensat concentrar-me en la M27.

L'excursió a Tous va ser accidentada. De tant de tràfec que tenia aquell dia ple d'obligacions, em vaig deixar a casa un dels contrapesos, el buscador, les instruccions de la muntura i el nivell de bombolla. Estava ja a punt de tornar a casa amb les mans buides, i no ho vaig fer per insistència i auxili del president, Jordi Cornelles, que em va ajudar a improvisar un contrapès fet d'una pedra, una bossa i una corda de goma. El resultat va circular pel xat de l'associació, per a escarni del perpetrador.
La cosa va empitjorar amb l'actuació de la muntura, que per raons que desconeixem (mala posada en estació? un moviment involuntari? el terra inestable?) no n'encertava ni una. Al final, després d'una nova posada en estació, vaig poder manejar-la amb més o menys traça.

El Júpiter sense lent de Barlow, amb mal seeing, mostrava la Gran Taca Vermella a punt d'amagar-se per ponent.
Meade R8 LX70
Celestron AVX
ZWO ASI 174 MC-Cool
3 x 120'', Autostakkert, Registax 6, Photoshop

Una estona després, amb la Barlow per primera vegada, la taca ja gairebé no hi era.
Meade R8 LX70
Celestron AVX
Barlow 2x
ZWO ASI 174 MC-Cool
1 x 120'', Autostakkert, Registax 6, Photoshop

Saturn també va donar moltes satisfaccions, amb la mateixa configuració (però, com que es mou a menys velocitat, el vídeo va ser de 5').
Meade R8 LX70
Celestron AVX
Barlow 2x
ZWO ASI 174 MC-Cool
1 x 300'', Autostakkert, Registax 6, Photoshop


La resta del temps, com vaig poder i en condicions no gaire ideals, vaig dedicar-la a Messier 16, la Nebulosa de l'Àguila, un cúmul associat amb una nebulosa d'emissió, entre 5.500 i 7.000 anys-llum de distància, amb les famoses columnes que, de manera bastant cursi, se solen anomenar "els Pilars de la Creació". Com que les proves de calibratge mostraven que el seguiment no era bo, les preses no van poder passar dels 20 segons. Els dies immediatament posteriors vaig apilar les fotos i les vaig processar amb Photoshop.
Meade R8 LX70
Celestron AVX
Canon EOS 6D
83 x 20'', ISO 3200, DeepSkyStacker, Photoshop


No estava malament, el meu primer resultat amb la M16. Però la nit següent, al CAAT, el col·lega Enrique Arce em va parlar del programari StarTools, un processador d'imatges astronòmiques de pagament, eficaç i potent. Ja feia dies que em rondava pel cap de comprar una llicència de PixInsight, però entre els 370 € d'aquest i els 43 de StarTools hi havia un desnivell excessiu. Vaig descarregar una versió de prova de StarTools, em va convèncer i vaig comprar-ne la llicència. Vaig processar de nou la M16, i el resultat va ser espaterrant, increïble. No em podia imaginar la quantitat de coses que els meus arxius d'imatge tenien amagades!
La mateixa foto, processada amb StarTools
L'endemà, al CAAT, la plana major dels astrofotògrafs escalfava motors per al concurset (en el qual, finalment, no va participar ningú). La quantitat de complicitats entre ells, la perícia ostentosa amb què treballaven, i la determinació de no demanar auxili per orgull, van fer que se m'esfumaren quasi dues hores en els "jocs preliminars", en preparacions, equilibratges i alineacions. Una monstruosa pèrdua de temps, però la meua tossuderia i la meua paciència eren inapel·lables. Tal com tenia previst, em vaig concentrar en la M27, la Dumb-bell, la preciosa Nebulosa de l'Halter, una planetària a 1.250 anys-llum. Segons Comellas, l'explosió de supernova de què procedeix degué tenir lloc fa uns 6.000 anys. De nou vaig fer només exposicions breus de 20'' (i a ISO 800!) per a aconseguir el mínim de soroll i que els estels es mantingueren en forma puntual. 251 preses en total. Jo pensava: per collons ha de resultar-ne una bona foto!

La versió Photoshop no em va defraudar.
Meade R8 LX70
Celestron AVX
Canon EOS 6D
251x 20'', ISO 800, DeepSkyStacker, Photoshop

Però StarTools ha demostrat que és, per a cel profund, una inversió molt més que excel·lent.

dimarts, 25 de juny del 2019

Progresa adecuadamente

Sí, la planetària és més "accessible" i més "barata", però té les seues dificultats, i sobretot les seues servituds. Els objectes de cel profund són visibles, sempre en la mateixa posició, durant uns quants mesos a l'any. La lluna, tots els mesos. El sol, tots els dies. Però els planetes del sistema solar, si són exteriors (de Mart cap a fora), només paga la pena fotografiar-los (i mirar-los) quan estan en oposició, és a dir, quan la terra es troba tot just entre ells i el Sol. Mart es troba en oposició cada... dos anys! Júpiter té oposició cada 13 mesos, Saturn cada 12 mesos aproximadament. Els planetes interiors, Mercuri i Venus, només es poden veure quan s'aproximen a la conjunció inferior (la posició situada entre el Sol i la Terra) o quan se n'allunyen. I sobretot Mercuri és especialment esquiu, difícil de trobar fins i tot en la màxima elongació (màxima distància respecte del sol) perquè l'òrbita és tan interior que sempre es troba massa prop del sol ponent o ixent, cosa que dificulta la posada en estació del telescopi i la preparació de l'instrumentari.

L'avantatge de l'astrofoto planetària és que els progressos que fas, els veus amb relativa rapidesa. O almenys això m'ha passat a mi. Probablement perquè saps amb bastant exactitud què és el que esperes veure: un disc amb molta llum, amb una estructura de colors i formes determinada.

Aquest és un dels primers Júpiter que vaig fotografiar, a principis de febrer. Hi veiem tres satèl·lits gal·lileans i intuïm les bandes del planeta, però res mes:

Pel maig, el resultat va ser una mica millor. L'evidència de grans bandes és ja indiscutible, i s'entreveu el que podria ser la Gran Taca Vermella:



En canvi, diumenge passat, mentre la gent feia fogueres, des del polígon fantasma(gòric) Sagunt-I vaig poder captar això:

Maksútov-Cassegrain 150/1800 f/12
Celestron AVX
ZWO ASI 174 MC-Cool
5 x 90'', Autostakkert, Registax 6, Photoshop

En aquesta foto, tot i estar feta sense lent de Barlow ni reductor de focal, veiem ja el planeta rei, amb la seua Gran Taca esplendorosa, i fins i tot se n'insinua l'estructura espiral. L'acompanyen, d'esquerra a dreta, Ganimedes, Io i Cal·listo. Alguna cosa hem après!

El mateix podríem dir de Saturn. El meu primer Saturn fotogràfic, fet amb el refractor i amb el mòbil l'1 d'agost de 2018, tenia aquesta pinta (que ja he mostrat ací en alguna anotació anterior):

Ni exposició llarg, ni vídeos, ni apilament ni processament ni res. Però aquesta foto va ser el detonant d'una afició en progressió creixent, quasi obsessiva.

El 18 de febrer de 2019, amb el Mak, vaig aconseguir això:

Molt pixelat i molt fosc, però és Saturn.

En la sessió fotogràfica d'aquest diumenge a Sagunt I, el resultat va ser aquest:
Maksútov-Cassegrain 150/1800 f/12
Celestron AVX
ZWO ASI 174 MC-Cool
4 x 90'', Autostakkert, Registax 6, Photoshop
Ací ja veiem l'estructura de bandes, l'esfera clarament diferenciada, la Divisió de Cassini (que separa en dos grans grups els anells)...

En resum, progresa adecuadamente. Però la paciència que demana aquest aprenentatge és realment colossal. Primera, perquè ningú no m'ensenya i ho he d'aprendre tot sobre la pràctica i sobre els llibres. I segona, el ritme de dedicació és esquifit, directament relacionat amb les possibilitats objectives de trobar una confluència de factors: que tingues temps disponible, que hi haja objectes, que la meteorologia acompante, que hi haja bon seeing, que els instruments funcionen... A més, amb Júpiter i Saturn ens hem d'afanyar a aprendre a fotografiar-los i processar-los bé i ràpid, perquè a partir de principis de la tardor d'enguany tots dos desapareixen del cel i no els tornarem a tindre disponibles fins a l'estiu de 2020, precisament a causa del ritme d'oposició a què m'he referit més amunt.

Tot plegat demana paciència. Paciència zen, la veritat. Tota una prova personal, tot un procés de maduració.

PS. El polígon industrial fantasmagòric Sagunt I, una de les monstruoses "piràmides d'Egipte" del Gran Pelotazo, és un lloc adequat per a practicar l'astronomia planetària. Tot i la contaminació lumínica, que en planetària és més aviat irrellevant, ofereix un camp de visió molt ampli i obert, i una localització quasi del tot solitària. I aquest és també un dels inconvenients: resulta inhòspit i bastant inquietant, bastant. Tot i que en principi no és un lloc gens perillós. Però què hi farem, amb el terrat en obres m'he de buscar la vidilla per fora de casa...
El Mak i la resta de l'equip, in the middle of nowhere...

divendres, 14 de juny del 2019

Versió millorada

He tornat a apilar i he processat de nou la primera fotografia lunar de l'entrada anterior. És interessant com canvien les coses quan les fas en altres ordinadors i amb altres procediments. Crec que aquesta versió millora l'anterior. El processament l'he fet amb GIMP 2.10.8, un programa d'imatges que, tot i les limitacions, no està gens malament, i és programari lliure.
Compareu-la amb l'anterior:

dimarts, 11 de juny del 2019

Astrofoto de quilòmetre zero

O astrofoto de proximitat. Així es podria anomenar la planetària, germana menor de l'astrofotografia de cel profund. Al contrari que aquesta, que treballa amb llarguíssimes exposicions, multitud de filtres, preses de calibratge abundants i tedioses, llargues sessions de processament acumulables i instrumental de preus dissuasius, l'astrofoto planetària és modesta en els resultats i en les inversions, relativament senzilla i accessible, perquè tot el que tracta es troba dins el sistema solar: planetes, cometes, satèl·lits, el sol. (La planetària, però, té un reservat esotèric i exclusiu, que de fet és més elitista encara que la de cel profund: la detecció i seguiment de cossos subplanetaris, és a dir, planetes nans, planetoides, asteroides, etcètera. Els membres d'aquesta secta hermètica, els anomenats pedrusqueros, són antics astrofotògrafs de cel profund convertits a l'heretgia i que han superat el llindar de la iniciació.) Conyes a banda, la planetària té inconvenients (repertori limitat d'objectes, accessibilitat limitada per les complicades combinacions orbitals) i avantatges (objectes en canvi constant, inversió menor, accés fins i tot des de cels urbans molt contaminats). Diumenge 9 de juny, després de la sessió al CAAT de la setmana anterior, amb M53, M104 i sobretot M51, he aprofitat per a fer una petita sessió planetària des del terrat de casa, aprofitant que (per fi!) Júpiter es troba en oposició (molt accessible, per tant), la Lluna està en creixent i Saturn surt a una hora relativament accessible (una mica més tard de la mitjanit). L'endemà era el pitjor dia per a treballar, dilluns, però no hi ha rosa sense espines.

Quant a Júpiter, la posició favorable d'aquest planeta ens ha servit, aquests dies, com a indici de (a) la popularitat creixent de l'astronomia observacional i (b) l'analfabetisme astronòmic, i científic en general, dels periodistes dels mitjans generalistes. Diaris i televisions de prestigi han repetit aquests dies, sense el més mínim rubor, que com que es troba en oposició, Júpiter seria visible a ull nu, com si això fóra una cosa extraordinària i miraculosa (quan en realitat haurien d'haver dit que fa poc  ha tornat a ser visible després de mesos d'absència, i que com que es troba una mica més a prop els satèl·lits galileans es podran veure fins i tot amb uns prismàtics). Siga com siga, és imposant de veure'l eixir a primera hora mentre tot just t'afanyes per posar el telescopi en estació. També és veritat que aquesta "primera hora" no és abans de les 22.00, que a l'hivern és ja una hora de cel profund... Aquest diumenge vaig poder fer quatre vídeos que després vaig apilar, i que fins ara han donat la millor fotografia que he fet del planeta gegant, en la qual fins i tot es veu (alegria!) la decadent Gran Taca Vermella. Intentaré millorar-la abans que passe del tot l'oposició, ai!
Maksútov-Cassegrain 150/1800 f/12
Celestron AVX
ZWO ASI 174 MC-Cool
4 x 60'', Autostakkert, Registax 6, Photoshop
El muntatge, per primera vegada, de la nova muntura AVX de Celestron em va restar molt de temps d'observació i de fotografia. Saturn no es va fer esperar i va afegir encara més pressa a la situació, perquè a l'altre extrem hi havia una bonica Lluna creixent molt baixa, cada vegada més a prop de pondre's. No vaig tenir temps d'experimentar amb el reductor de focal ni amb les lents de Barlow, només podia fotografiar Saturn con lo puesto. El resultat de tres vídeos és una mica decebedor, però tampoc no està tan malament.

Finalment, dos vídeos d'un minut de la Lluna van servir per a il·lustrar sengles zones al voltant del terminador: una, la línia que va més o menys dels cràters Faraday, Maurolycus i Barocius fins als Pitiscus i Vlacq, i fins al sud; l'altra, el Mare Tranquillitatis amb el trio de cràters Teophilus, Cyrillus i Catharina. La primera, a causa del seeing, no és tan clara com voldria. La segona, una mica millor.


dilluns, 3 de juny del 2019

Imponderables

"Siempre pasa algo", em deia Enrique dissabte a la nit al CAAT (Centre Astronòmic de l'Alt Túria, Aras de los Olmos). Efectivament.

Dissabte vaig arribar al CAAT a hora de sopar, carregat amb el Mak. Per a trajectes llargs, no sé per què, preferisc aquell tub petit i transportable, més que no l'aparatositat del Hulk. D'acord amb les notícies que teníem, no es podia començar a fotografiar fins ben entrades les 11 de la nit. L'horari d'estiu ja ho té, això. Vaig començar a muntar a les 22.29, i l'objectiu era M104 (la Galàxia del Barret), o amb molta sort M51, a més d'un Júpiter o un Saturn per a les postres, i cap a casa. Afegint-hi la possibilitat de fer una fotografia circumpolar, si es donava el cas. Per culpa del comandament wifi del SynScan en el mòbil, vaig haver d'alinear per segona vegada. Vaig localitzar M104 amb el cercador, la vaig centrar amb l'ocular, vaig muntar la CCD i... no hi havia manera de veure res ni de fer-la funcionar. Farragosa marxa enrere: desmunta la càmera, guarda l'ordinador, munta la réflex... Però en la Canon, M104 apareixia desplaçada a l'esquerra. Si feia una altra foto de prova, els estels eixien moguts com si la muntura no fera seguiment. Tocava els comandaments, intentava moure la Galàxia del Barret cap al centre, feia una altra foto de prova, i l'objectiu havia desaparegut del camp de visió. Tornava a centrar amb el cercador, una altra foto de prova, estels correguts, torna-ho a intentar... I així durant una hora i mitja ben llarga. Començava a desesperar-me, ni se'm passava pel cap d'intentar res amb el reductor de focal. La situació era cada vegada més esgotadora. Fins que, accidentalment, vaig tocar la barra de contrapès i... es va moure. És a dir, que des del principi havia intentat un impossible perquè m'havia deixat obert el fre de l'eix d'ascensió recta. Les dues alineacions no havien servit de res. Vaig intentar corregir-ho manualment, però res. Desenes de fotos de M104 per a no res, hores de transport i de muntatge malbaratades, i ja quasi s'havia fet l'hora de tornar a casa. Tot, per una cagada ridícula, que no era la primera vegada que cometia. Moment de crisi ("I ara què faig? Me'n torne amb les mans buides a casa? 200 km i tot aquest esforç, per a res?").
Messier 104, a l'esquerra, impossible de centrar. Tot de fotos fallides.
Llavors vaig pensar: mira, faig una alineació de qualsevol manera, sense el wifi, a la manera tradicional, li faig un vídeo a Saturn i així almenys tinc alguna cosa. Vaig descobrir que no sols no tenia frenat el AR, sinó que tampoc no havia equilibrat pesos... Vaig equilibrar, vaig començar l'alineació i vaig pensar: "Uf, quina mandrà, intentaré centrar els objectes directament a la pantalla de la càmera, tal com fa Enrique, i si no funciona, cap a casa". I l'alineació, que generalment em sol costar mitja hora o més, es va consumar en... cinc minuts!

Per pur joc, en compte d'anar directe a Saturn vaig pensar: "I si apuntava cap a M51? Mira que seria cas..." Vaig demanar-li-ho al comandament, vaig fer una foto de prova i allà tenia, quasi centrat, un preciós cúmul globular! Vaig mirar el comandament: hòstia, li he posat M53!
Messier 53, per error i com a propina...
Excitat i intrigat, vaig corregir: M51, per favor. I després d'una exposició de prova de 30 segons, a ISO 20000, allà tenia les dues galàxies, interactuant gravitatòriament una sobre l'altra, a 23 milions d'anys llum, i centrades quasi a la perfecció. No m'ho podia creure. Era evident que aquella matinada de dissabte 1 a diumenge 2 de juny no podria anar al llit a una hora decent. De manera que, com que no sabia exactament com programar la Canon, vaig començar a fer exposicions manuals, una darrere de l'altra, de 30''. Fins a 83, que apilades i fusionades amb les corresponents darks (i les flats i bias que vaig fer a casa ahir diumenge), 41'30" d'exposició en total, van donar com a resultat això:
Messier 51
Maksútov-Cassegrain 150/1800 f/12
Canon EOS 6D, DeepSkyStacker, Photoshop
El Mak, a causa de la focal, és un telescopi "lent" (és a dir, poc lluminós), i necessita més del doble de temps d'exposició que el Hulk (Newton 200/1000 f/5), i per això aquesta es veu tan fosca en comparació amb el que podeu trobar per internet. Però el seu poder de resolució, ja ho veieu, és gran, i es veuen detalls preciosos dels braços de l'espiral, amb molt de volum. Crec que aquesta foto, amb totes les seues mancances, però majestuosa i d'una gran bellesa, mostra que alguna cosa sí que vaig aprenent. I que el cel profund, tan exigent en tots els aspectes, ja comença a estar al meu abast.

dijous, 30 de maig del 2019

Júpiter, nou intent

L'estiu, i la primavera tardana també, és molt desagraït per a l'observació astronòmica. Ja no cal anar vestit com un esquimal, però reapareix la tortura permanent dels mosquits. I sobretot, sobretot, es redueixen les hores de foscor, que comencen massa tard i s'acaben massa d'hora. Això obliga a un impossible, si es treballa: fer vida quasi exclusivament nocturna. A més, algunes de les constel·lacions més espectaculars (Orió, Andròmeda) desapareixen, i sembla que només et quede el premi de consolació. I per a acabar-ho d'adobar, aquest any els planetes estaran bastant esquius, almenys durant uns quants mesos.

Però hi ha excepcions. Fa uns dies que han reaparegut Júpiter, visible ja al voltant de les 23h, i Saturn, quasi dues hores més tard. Com que, per fi, després de molts dies desgraciats, ha tornat un temps més pacífic i amb cels acceptables, anit no em vaig poder estar de muntar tota la cacharrería al terrat. Objectiu: una imatge una mica millor, o almenys diferent, de Júpiter. I a dormir.

Vaig començar a muntar passades les 22h, i encara no havia fet l'alineació a tres estels quan el planeta gegant ja era ben visible per llevant. Per contrastar amb la foto de la darrera vegada, vaig optar pel telescopi Newton i per repetir amb la càmera ZWO, que em vaig oblidar de refrigerar. Vaig trobar dues dificultats fonamentals: una, la de trobar el punt òptim d'enfocament del telescopi, i l'altra, que havia de triar entre veure el planeta amb les franges i els colors, però sense satèl·lits, o augmentar l'exposició i el guany per a veure els satèl·lits però a costa de cremar el planeta. En principi, com la vegada anterior, em vaig decidir per sacrificar els satèl·lits. Però després vaig pensar: i si faig preses diferents, amb paràmetres diferents, i després les apile?

Per això vaig fer quatre vídeos de seixanta segons cadascun i canviant els paràmetres. Vaig apilar les imatges de cada vídeo i després vaig apilar les resultants. Però la versió "cremada" de Júpiter era tan brillant que desbaratava els colors de les imatges decents. Finalment vaig fer un experiment: eliminar (enfosquir) manualment Júpiter, amb Photoshop, en la foto on es veien els satèl·lits, i deixar les altres intactes. El resultat no està del tot malament: Júpiter, amb tres dels satèl·lits galileans (d'esquerra a dreta: Cal·listo, Europa i Ganimedes). Llàstima que amb la càmera ZWO no puc emprar la lent de Barlow per a aconseguir més augment, perquè les que tinc són de 1,25" i la càmera és de 2". Però així i tot, matem el cuquet.
Meade LX70 200/1000 f/5
NEQ5 Pro GoTo
ZWO ASI 174 MC-Cool Color
avi 4x60"
Autostakkert, Registax 6, Photoshop

divendres, 24 de maig del 2019

Processant

Mentre arriben temps millors, vaig processant materials d'arxiu. En aquest cas, imatges de la Lluna fetes amb la QHY 5 II Mono i el Mak. Les àrees lunars sense terminador i amb poc relleu de cràters no són tan vistoses, tan espectaculars ni tan divertides com les altres, però també resulten interessants. Jugant amb la correcció de wavelets de Registax 6, si es fa amb moderació, es poden aconseguir relleus i detalls molt agraïts. I amb les wavelets és molt fàcil enrossinar-se...

Autostakkert apila les imatges amb una eficàcia admirable: us en pose un exemple. En primer lloc, un fotograma del vídeo de 33 segons que he emprat com a punt de partida. Observeu, a banda de la turbulència atmosfèrica i de la claror excessiva, les marques que he assenyalat amb fletxes. Són punts de pols i impureses de la càmera i/o del telescopi. Quan les apila, el programa les detecta i les elimina automàticament. Més avall, la imatge resultant de la compilació i del processament (amb la imatge girada i rodada perquè oferisca l'orientació S-N d'acord amb les convencions). Es tracta de la zona al voltant dels cràters Aristarchus i Herodotus.

Fotograma del vídeo, amb mal seeing i taques de pols i impureses.


Maksútov-Cassegrain 150/1800 f/12
QHY 5 II Mono
33'' avi, Autostakkert, Registax 6, Photoshop


dimarts, 14 de maig del 2019

Interregne

La primera meitat de la primavera ha sigut bastant complicada en l'aspecte de l'observació i l'astrofotografia. Vaig poder fer una eixida a Casinos i vaig caçar M81 (la galàxia de Bode), M82 (la galàxia del Cigar) i M13 (el gran cúmul d'Hèrcules). Però, tret d'això, que tractaré en la pròxima anotació, la resta dels dies han sigut impossibles. Majoritàriament pel mal temps: pluja amb vent i fred durant més d'una setmana, vent, núvols, obligacions diverses... I l'avanç de la primavera, que va allargant les hores de llum i deixa el cel nocturn per a hores cada vegada més intempestives i inhòspites. A més, he pogut aprendre una cosa molt clara: que els objectes que estiguen per damunt de la magnitud 6-7 no es poden veure des de cels urbans. No he pogut localitzar M51, un trofeu que se'm resisteix i que hauré de caçar des de Casinos, pel que sembla.

Així i tot, he pogut avançar en algunes coses. Per exemple, he fet les meues primeres pràctiques d'observació i astrofoto solars, amb filtres fets artesanalment amb la làmina de Baader Planetarium. Aquestes són les primeres fotos que he aconseguit, totes amb el Mak 150 f/12 i editades amb PS:
11.05.2019, 19.00 aprox. Canon EOS 6D. Photoshop.
Es veuen les dues taques que van aparèixer en els últims dies, després d'un llarg període d'inactivitat solar. A la part dreta, el que els belgues han catalogat com a J3; a l'esquerra i una mica més avall, la que abans era J3 i ara és A1.
12.05.2019, 20.30 aprox. QHY 5 II Mono, AVI 60''. Autostakkert, Registax, PS.
Ací vaig poder captar la J3, perseguint-la (perquè no vaig saber configurar el seguiment de la muntura). S'hi veu clarament l'estructura de dues umbres amb penombra. No és un gran nivell d'enfocament, però és que és la primera...

També vaig fer una nova presa de la Lluna, de la zona nord just per on passa el terminador, amb els cràters Plató, Aristòtil, Cassini, el Vallis Alpes, els Montes Caucasus... Una de les meues preferides de totes les que he fet fins ara, amb el color retocat per a fer visibles els diversos elements... Recomane veure-la a pantalla sencera.
12.05.2019, 22.00 aprox. ZWO ASI 174 MC-Cool, AVI 9''. Autostakkert, Registax, PS.
I, finalment, les dues primeres imatges que he pogut traure de Júpiter. Estava molt baix pel SE i el seeing era dolent, de manera que els satèl·lits galileans amb prou feines són visibles. Però per a començar no estan malament.

13.05.2019, 00.10 aprox. ZWO ASI 174 MC-Cool, AVI 60''. Autostakkert, Registax, PS.
Però és un interregne fins que arribarà la temporada d'estiu, tant pel que fa als objectes que es poden veure com pel que fa a les hores d'observació disponibles. De moment, com que tot és tan provisional, em vaig descuidar de prendre notes d'aquestes tres sessions. Les pròximes seré més acurat.

Baixem (mitja) persiana

 En realitat no hi ha hagut cap sorpresa. Sabíem des del principi que sobre aquest blog pesava una condemna triple. En primer lloc, perquè e...