Com hi vaig arribar (1)

Fa uns quants anys, per pura casualitat, en una botiga de coses elèctriques i electròniques vaig trobar un telescopi refractor Powerseeker de Celestron. Crec que era un 60/900, amb relació focal 15 i una muntura equatorial elemental o EQ1, i costava uns 80 euros. Vaig recordar que, quan encara era estudiant, el membre més destacat de la nostra cèl·lula revolucionària havia agafat prestat un aparell similar i m'havia mostrat Saturn, i aquella imatge m'havia impactat. Per això em vaig donar el capritx i vaig comprar aquell catalejo, sense més propòsits que repetir l'experiència, i absolutament sense cap mena d'informació ni de formació sobre telescopis. Amb un Stellarium que em vaig descarregar a posta, vaig localitzar Saturn i Mart i em vaig entusiasmar. Fins i tot vaig fer una escapada a Casinos amb dos bons amics, per veure Júpiter i Saturn. Però aquella emoció va tenir un recorregut ben curt. Uns mesos després, el telescopi passava a dormir un son llarg, d'anys.

Cap a juliol de 2018, després d'haver assistit a unes quantes conferències científiques (que en qualsevol cas no eren les primeres en la meua vida, ni molt menys), un cert impuls em va dur a traure-li la pols a aquell telescopi. Havia vist que l'Associació Valenciana d'Astronomia (AVA) organitzava un curs a partir de setembre, i vaig tenir la idea d'inscriure-m'hi. Al terrat de casa, vaig apuntar el refractor cap als objectes més coneguts: primer la Lluna, després els planetes disponibles. No tenia ni la més mínima idea del que significava posar-lo en estació, ni què volia dir que la muntura era equatorial. Ignorava absolutament tot de l'instrumental i les tècniques de l'astrofotografia, però em vaig atrevir a traure unes quantes instantànies amb el mòbil, a través de l'ocular, d'aquells astres. Era pur equilibrisme, mentre aquella muntura manual tremolava i els astres, implacablement, anaven movent-se i desapareixent del camp de visió. I que difícil que era perseguir-los, movent alhora l'eix d'ascensió recta i l'eix de declinació, que incrementaven encara més les tremolors! Així vaig aconseguir les meues primeres imatges de la Lluna, de Mart i de Saturn, que em semblaven assoliments èpics i memorables, i que ara, tan poc de temps després, no puc evitar de mirar-me-les amb estima i commiseració alhora.


Fins i tot vaig comprar un adaptador del mòbil als oculars, molt patatero. Però no hi havia manera d'avançar. Sense una muntura robotitzada, mai no passaria de fer observació visual precària. Precisament per això, aquells Mart i Saturn van ser una cosa quasi heroica.


El curs de l'AVA em va fer pensar que allò m'obria possibilitats d'aprenentatge i de plaer incalculables, i vaig començar a invertir-hi. En primer lloc, per a la sessió pràctica al Centre Astronòmic de l'Alt Túria (CAAT), uns bons prismàtics Celestron 10x50, amb els quals vaig veure per primera vegada l'objecte Messier 31 o M31: la galàxia d'Andròmeda. Una satisfacció, una sorpresa i un veritable bateig, perquè allà vaig descobrir que l'observació visual directa és completament diferent del que s'imagina qui només ha vist fotografies. La visual, com que només veus objectes tènues i poc més que en escala de grisos, t'acostuma no sols a esmolar la mirada perifèrica, sinó també a mirar les coses d'una manera diferent. Allà, al CAAT, fent visual amb els companys de l'AVA, vaig decidir que passaria al següent estadi.

A finals de novembre de 2018 em va arribar el meu primer telescopi potent, un Maksútov-Cassegrain de SkyWatcher, un Skymax de 2015 amb relació focal F12. Aparellada a aquest, una muntura NEQ5 Pro GoTo, és a dir, motoritzada i amb sistema de cerca i seguiment. Havia sentit dir als meus col·legues que l'òptim estàndard era una EQ6, però això quedava fora del meu abast. Per a la visual, a l'ocular Plössl de 7mm que duia el telescopi en vaig afegir un parell de gran camp: un de 28mm i un de 42mm. Per a fotografia planetària i lunar, una càmera CCD QHY  5-II monòcroma, que vaig tardar mesos (mesos!) a saber com funcionava. Mentrestant, amb una Canon EOS 450 vaig anar fent el que podia.