Imponderables

"Siempre pasa algo", em deia Enrique dissabte a la nit al CAAT (Centre Astronòmic de l'Alt Túria, Aras de los Olmos). Efectivament.

Dissabte vaig arribar al CAAT a hora de sopar, carregat amb el Mak. Per a trajectes llargs, no sé per què, preferisc aquell tub petit i transportable, més que no l'aparatositat del Hulk. D'acord amb les notícies que teníem, no es podia començar a fotografiar fins ben entrades les 11 de la nit. L'horari d'estiu ja ho té, això. Vaig començar a muntar a les 22.29, i l'objectiu era M104 (la Galàxia del Barret), o amb molta sort M51, a més d'un Júpiter o un Saturn per a les postres, i cap a casa. Afegint-hi la possibilitat de fer una fotografia circumpolar, si es donava el cas. Per culpa del comandament wifi del SynScan en el mòbil, vaig haver d'alinear per segona vegada. Vaig localitzar M104 amb el cercador, la vaig centrar amb l'ocular, vaig muntar la CCD i... no hi havia manera de veure res ni de fer-la funcionar. Farragosa marxa enrere: desmunta la càmera, guarda l'ordinador, munta la réflex... Però en la Canon, M104 apareixia desplaçada a l'esquerra. Si feia una altra foto de prova, els estels eixien moguts com si la muntura no fera seguiment. Tocava els comandaments, intentava moure la Galàxia del Barret cap al centre, feia una altra foto de prova, i l'objectiu havia desaparegut del camp de visió. Tornava a centrar amb el cercador, una altra foto de prova, estels correguts, torna-ho a intentar... I així durant una hora i mitja ben llarga. Començava a desesperar-me, ni se'm passava pel cap d'intentar res amb el reductor de focal. La situació era cada vegada més esgotadora. Fins que, accidentalment, vaig tocar la barra de contrapès i... es va moure. És a dir, que des del principi havia intentat un impossible perquè m'havia deixat obert el fre de l'eix d'ascensió recta. Les dues alineacions no havien servit de res. Vaig intentar corregir-ho manualment, però res. Desenes de fotos de M104 per a no res, hores de transport i de muntatge malbaratades, i ja quasi s'havia fet l'hora de tornar a casa. Tot, per una cagada ridícula, que no era la primera vegada que cometia. Moment de crisi ("I ara què faig? Me'n torne amb les mans buides a casa? 200 km i tot aquest esforç, per a res?").

Messier 104, a l'esquerra, impossible de centrar. Tot de fotos fallides.

Llavors vaig pensar: mira, faig una alineació de qualsevol manera, sense el wifi, a la manera tradicional, li faig un vídeo a Saturn i així almenys tinc alguna cosa. Vaig descobrir que no sols no tenia frenat el AR, sinó que tampoc no havia equilibrat pesos... Vaig equilibrar, vaig començar l'alineació i vaig pensar: "Uf, quina mandrà, intentaré centrar els objectes directament a la pantalla de la càmera, tal com fa Enrique, i si no funciona, cap a casa". I l'alineació, que generalment em sol costar mitja hora o més, es va consumar en... cinc minuts!

Per pur joc, en compte d'anar directe a Saturn vaig pensar: "I si apuntava cap a M51? Mira que seria cas..." Vaig demanar-li-ho al comandament, vaig fer una foto de prova i allà tenia, quasi centrat, un preciós cúmul globular! Vaig mirar el comandament: hòstia, li he posat M53!

Messier 53, per error i com a propina...

Excitat i intrigat, vaig corregir: M51, per favor. I després d'una exposició de prova de 30 segons, a ISO 20000, allà tenia les dues galàxies, interactuant gravitatòriament una sobre l'altra, a 23 milions d'anys llum, i centrades quasi a la perfecció. No m'ho podia creure. Era evident que aquella matinada de dissabte 1 a diumenge 2 de juny no podria anar al llit a una hora decent. De manera que, com que no sabia exactament com programar la Canon, vaig començar a fer exposicions manuals, una darrere de l'altra, de 30''. Fins a 83, que apilades i fusionades amb les corresponents darks (i les flats i bias que vaig fer a casa ahir diumenge), 41'30" d'exposició en total, van donar com a resultat això:

Messier 51
Maksútov-Cassegrain 150/1800 f/12
Canon EOS 6D, DeepSkyStacker, Photoshop

El Mak, a causa de la focal, és un telescopi "lent" (és a dir, poc lluminós), i necessita més del doble de temps d'exposició que el Hulk (Newton 200/1000 f/5), i per això aquesta es veu tan fosca en comparació amb el que podeu trobar per internet. Però el seu poder de resolució, ja ho veieu, és gran, i es veuen detalls preciosos dels braços de l'espiral, amb molt de volum. Crec que aquesta foto, amb totes les seues mancances, però majestuosa i d'una gran bellesa, mostra que alguna cosa sí que vaig aprenent. I que el cel profund, tan exigent en tots els aspectes, ja comença a estar al meu abast.