Progresa adecuadamente

Sí, la planetària és més "accessible" i més "barata", però té les seues dificultats, i sobretot les seues servituds. Els objectes de cel profund són visibles, sempre en la mateixa posició, durant uns quants mesos a l'any. La lluna, tots els mesos. El sol, tots els dies. Però els planetes del sistema solar, si són exteriors (de Mart cap a fora), només paga la pena fotografiar-los (i mirar-los) quan estan en oposició, és a dir, quan la terra es troba tot just entre ells i el Sol. Mart es troba en oposició cada... dos anys! Júpiter té oposició cada 13 mesos, Saturn cada 12 mesos aproximadament. Els planetes interiors, Mercuri i Venus, només es poden veure quan s'aproximen a la conjunció inferior (la posició situada entre el Sol i la Terra) o quan se n'allunyen. I sobretot Mercuri és especialment esquiu, difícil de trobar fins i tot en la màxima elongació (màxima distància respecte del sol) perquè l'òrbita és tan interior que sempre es troba massa prop del sol ponent o ixent, cosa que dificulta la posada en estació del telescopi i la preparació de l'instrumentari.

L'avantatge de l'astrofoto planetària és que els progressos que fas, els veus amb relativa rapidesa. O almenys això m'ha passat a mi. Probablement perquè saps amb bastant exactitud què és el que esperes veure: un disc amb molta llum, amb una estructura de colors i formes determinada.

Aquest és un dels primers Júpiter que vaig fotografiar, a principis de febrer. Hi veiem tres satèl·lits gal·lileans i intuïm les bandes del planeta, però res mes:

Pel maig, el resultat va ser una mica millor. L'evidència de grans bandes és ja indiscutible, i s'entreveu el que podria ser la Gran Taca Vermella:

En canvi, diumenge passat, mentre la gent feia fogueres, des del polígon fantasma(gòric) Sagunt-I vaig poder captar això:

Maksútov-Cassegrain 150/1800 f/12
Celestron AVX
ZWO ASI 174 MC-Cool
5 x 90'', Autostakkert, Registax 6, Photoshop

En aquesta foto, tot i estar feta sense lent de Barlow ni reductor de focal, veiem ja el planeta rei, amb la seua Gran Taca esplendorosa, i fins i tot se n'insinua l'estructura espiral. L'acompanyen, d'esquerra a dreta, Ganimedes, Io i Cal·listo. Alguna cosa hem après!

El mateix podríem dir de Saturn. El meu primer Saturn fotogràfic, fet amb el refractor i amb el mòbil l'1 d'agost de 2018, tenia aquesta pinta (que ja he mostrat ací en alguna anotació anterior):

Ni exposició llarg, ni vídeos, ni apilament ni processament ni res. Però aquesta foto va ser el detonant d'una afició en progressió creixent, quasi obsessiva.

El 18 de febrer de 2019, amb el Mak, vaig aconseguir això:

Molt pixelat i molt fosc, però és Saturn.

En la sessió fotogràfica d'aquest diumenge a Sagunt I, el resultat va ser aquest:

Maksútov-Cassegrain 150/1800 f/12
Celestron AVX
ZWO ASI 174 MC-Cool
4 x 90'', Autostakkert, Registax 6, Photoshop

Ací ja veiem l'estructura de bandes, l'esfera clarament diferenciada, la Divisió de Cassini (que separa en dos grans grups els anells)...

En resum, progresa adecuadamente. Però la paciència que demana aquest aprenentatge és realment colossal. Primera, perquè ningú no m'ensenya i ho he d'aprendre tot sobre la pràctica i sobre els llibres. I segona, el ritme de dedicació és esquifit, directament relacionat amb les possibilitats objectives de trobar una confluència de factors: que tingues temps disponible, que hi haja objectes, que la meteorologia acompante, que hi haja bon seeing, que els instruments funcionen... A més, amb Júpiter i Saturn ens hem d'afanyar a aprendre a fotografiar-los i processar-los bé i ràpid, perquè a partir de principis de la tardor d'enguany tots dos desapareixen del cel i no els tornarem a tindre disponibles fins a l'estiu de 2020, precisament a causa del ritme d'oposició a què m'he referit més amunt.

Tot plegat demana paciència. Paciència zen, la veritat. Tota una prova personal, tot un procés de maduració.

PS. El polígon industrial fantasmagòric Sagunt I, una de les monstruoses "piràmides d'Egipte" del Gran Pelotazo, és un lloc adequat per a practicar l'astronomia planetària. Tot i la contaminació lumínica, que en planetària és més aviat irrellevant, ofereix un camp de visió molt ampli i obert, i una localització quasi del tot solitària. I aquest és també un dels inconvenients: resulta inhòspit i bastant inquietant, bastant. Tot i que en principi no és un lloc gens perillós. Però què hi farem, amb el terrat en obres m'he de buscar la vidilla per fora de casa...

El Mak i la resta de l'equip, in the middle of nowhere...