Progresa adecuadamente

Sí, la planetària és més "accessible" i més "barata", però té les seues dificultats, i sobretot les seues servituds. Els objectes de cel profund són visibles, sempre en la mateixa posició, durant uns quants mesos a l'any. La lluna, tots els mesos. El sol, tots els dies. Però els planetes del sistema solar, si són exteriors (de Mart cap a fora), només paga la pena fotografiar-los (i mirar-los) quan estan en oposició, és a dir, quan la terra es troba tot just entre ells i el Sol. Mart es troba en oposició cada... dos anys! Júpiter té oposició cada 13 mesos, Saturn cada 12 mesos aproximadament. Els planetes interiors, Mercuri i Venus, només es poden veure quan s'aproximen a la conjunció inferior (la posició situada entre el Sol i la Terra) o quan se n'allunyen. I sobretot Mercuri és especialment esquiu, difícil de trobar fins i tot en la màxima elongació (màxima distància respecte del sol) perquè l'òrbita és tan interior que sempre es troba massa prop del sol ponent o ixent, cosa que dificulta la posada en estació del telescopi i la preparació de l'instrumentari.

L'avantatge de l'astrofoto planetària és que els progressos que fas, els veus amb relativa rapidesa. O almenys això m'ha passat a mi. Probablement perquè saps amb bastant exactitud què és el que esperes veure: un disc amb molta llum, amb una estructura de colors i formes determinada.

Aquest és un dels primers Júpiter que vaig fotografiar, a principis de febrer. Hi veiem tres satèl·lits gal·lileans i intuïm les bandes del planeta, però res mes:

Pel maig, el resultat va ser una mica millor. L'evidència de grans bandes és ja indiscutible, i s'entreveu el que podria ser la Gran Taca Vermella:

En canvi, diumenge passat, mentre la gent feia fogueres, des del polígon fantasma(gòric) Sagunt-I vaig poder captar això:

Maksútov-Cassegrain 150/1800 f/12
Celestron AVX
ZWO ASI 174 MC-Cool
5 x 90'', Autostakkert, Registax 6, Photoshop

En aquesta foto, tot i estar feta sense lent de Barlow ni reductor de focal, veiem ja el planeta rei, amb la seua Gran Taca esplendorosa, i fins i tot se n'insinua l'estructura espiral. L'acompanyen, d'esquerra a dreta, Ganimedes, Io i Cal·listo. Alguna cosa hem après!

El mateix podríem dir de Saturn. El meu primer Saturn fotogràfic, fet amb el refractor i amb el mòbil l'1 d'agost de 2018, tenia aquesta pinta (que ja he mostrat ací en alguna anotació anterior):

Ni exposició llarg, ni vídeos, ni apilament ni processament ni res. Però aquesta foto va ser el detonant d'una afició en progressió creixent, quasi obsessiva.

El 18 de febrer de 2019, amb el Mak, vaig aconseguir això:

Molt pixelat i molt fosc, però és Saturn.

En la sessió fotogràfica d'aquest diumenge a Sagunt I, el resultat va ser aquest:

Maksútov-Cassegrain 150/1800 f/12
Celestron AVX
ZWO ASI 174 MC-Cool
4 x 90'', Autostakkert, Registax 6, Photoshop

Ací ja veiem l'estructura de bandes, l'esfera clarament diferenciada, la Divisió de Cassini (que separa en dos grans grups els anells)...

En resum, progresa adecuadamente. Però la paciència que demana aquest aprenentatge és realment colossal. Primera, perquè ningú no m'ensenya i ho he d'aprendre tot sobre la pràctica i sobre els llibres. I segona, el ritme de dedicació és esquifit, directament relacionat amb les possibilitats objectives de trobar una confluència de factors: que tingues temps disponible, que hi haja objectes, que la meteorologia acompante, que hi haja bon seeing, que els instruments funcionen... A més, amb Júpiter i Saturn ens hem d'afanyar a aprendre a fotografiar-los i processar-los bé i ràpid, perquè a partir de principis de la tardor d'enguany tots dos desapareixen del cel i no els tornarem a tindre disponibles fins a l'estiu de 2020, precisament a causa del ritme d'oposició a què m'he referit més amunt.

Tot plegat demana paciència. Paciència zen, la veritat. Tota una prova personal, tot un procés de maduració.

PS. El polígon industrial fantasmagòric Sagunt I, una de les monstruoses "piràmides d'Egipte" del Gran Pelotazo, és un lloc adequat per a practicar l'astronomia planetària. Tot i la contaminació lumínica, que en planetària és més aviat irrellevant, ofereix un camp de visió molt ampli i obert, i una localització quasi del tot solitària. I aquest és també un dels inconvenients: resulta inhòspit i bastant inquietant, bastant. Tot i que en principi no és un lloc gens perillós. Però què hi farem, amb el terrat en obres m'he de buscar la vidilla per fora de casa...

El Mak i la resta de l'equip, in the middle of nowhere...

Versió millorada

He tornat a apilar i he processat de nou la primera fotografia lunar de l'entrada anterior. És interessant com canvien les coses quan les fas en altres ordinadors i amb altres procediments. Crec que aquesta versió millora l'anterior. El processament l'he fet amb GIMP 2.10.8, un programa d'imatges que, tot i les limitacions, no està gens malament, i és programari lliure.

Compareu-la amb l'anterior:

Astrofoto de quilòmetre zero

O astrofoto de proximitat. Així es podria anomenar la planetària, germana menor de l'astrofotografia de cel profund. Al contrari que aquesta, que treballa amb llarguíssimes exposicions, multitud de filtres, preses de calibratge abundants i tedioses, llargues sessions de processament acumulables i instrumental de preus dissuasius, l'astrofoto planetària és modesta en els resultats i en les inversions, relativament senzilla i accessible, perquè tot el que tracta es troba dins el sistema solar: planetes, cometes, satèl·lits, el sol. (La planetària, però, té un reservat esotèric i exclusiu, que de fet és més elitista encara que la de cel profund: la detecció i seguiment de cossos subplanetaris, és a dir, planetes nans, planetoides, asteroides, etcètera. Els membres d'aquesta secta hermètica, els anomenats pedrusqueros, són antics astrofotògrafs de cel profund convertits a l'heretgia i que han superat el llindar de la iniciació.) Conyes a banda, la planetària té inconvenients (repertori limitat d'objectes, accessibilitat limitada per les complicades combinacions orbitals) i avantatges (objectes en canvi constant, inversió menor, accés fins i tot des de cels urbans molt contaminats). Diumenge 9 de juny, després de la sessió al CAAT de la setmana anterior, amb M53, M104 i sobretot M51, he aprofitat per a fer una petita sessió planetària des del terrat de casa, aprofitant que (per fi!) Júpiter es troba en oposició (molt accessible, per tant), la Lluna està en creixent i Saturn surt a una hora relativament accessible (una mica més tard de la mitjanit). L'endemà era el pitjor dia per a treballar, dilluns, però no hi ha rosa sense espines.

Quant a Júpiter, la posició favorable d'aquest planeta ens ha servit, aquests dies, com a indici de (a) la popularitat creixent de l'astronomia observacional i (b) l'analfabetisme astronòmic, i científic en general, dels periodistes dels mitjans generalistes. Diaris i televisions de prestigi han repetit aquests dies, sense el més mínim rubor, que com que es troba en oposició, Júpiter seria visible a ull nu, com si això fóra una cosa extraordinària i miraculosa (quan en realitat haurien d'haver dit que fa poc  ha tornat a ser visible després de mesos d'absència, i que com que es troba una mica més a prop els satèl·lits galileans es podran veure fins i tot amb uns prismàtics). Siga com siga, és imposant de veure'l eixir a primera hora mentre tot just t'afanyes per posar el telescopi en estació. També és veritat que aquesta "primera hora" no és abans de les 22.00, que a l'hivern és ja una hora de cel profund... Aquest diumenge vaig poder fer quatre vídeos que després vaig apilar, i que fins ara han donat la millor fotografia que he fet del planeta gegant, en la qual fins i tot es veu (alegria!) la decadent Gran Taca Vermella. Intentaré millorar-la abans que passe del tot l'oposició, ai!

Maksútov-Cassegrain 150/1800 f/12
Celestron AVX
ZWO ASI 174 MC-Cool
4 x 60'', Autostakkert, Registax 6, Photoshop

El muntatge, per primera vegada, de la nova muntura AVX de Celestron em va restar molt de temps d'observació i de fotografia. Saturn no es va fer esperar i va afegir encara més pressa a la situació, perquè a l'altre extrem hi havia una bonica Lluna creixent molt baixa, cada vegada més a prop de pondre's. No vaig tenir temps d'experimentar amb el reductor de focal ni amb les lents de Barlow, només podia fotografiar Saturn con lo puesto. El resultat de tres vídeos és una mica decebedor, però tampoc no està tan malament.

Finalment, dos vídeos d'un minut de la Lluna van servir per a il·lustrar sengles zones al voltant del terminador: una, la línia que va més o menys dels cràters Faraday, Maurolycus i Barocius fins als Pitiscus i Vlacq, i fins al sud; l'altra, el Mare Tranquillitatis amb el trio de cràters Teophilus, Cyrillus i Catharina. La primera, a causa del seeing, no és tan clara com voldria. La segona, una mica millor.

Imponderables

"Siempre pasa algo", em deia Enrique dissabte a la nit al CAAT (Centre Astronòmic de l'Alt Túria, Aras de los Olmos). Efectivament.

Dissabte vaig arribar al CAAT a hora de sopar, carregat amb el Mak. Per a trajectes llargs, no sé per què, preferisc aquell tub petit i transportable, més que no l'aparatositat del Hulk. D'acord amb les notícies que teníem, no es podia començar a fotografiar fins ben entrades les 11 de la nit. L'horari d'estiu ja ho té, això. Vaig començar a muntar a les 22.29, i l'objectiu era M104 (la Galàxia del Barret), o amb molta sort M51, a més d'un Júpiter o un Saturn per a les postres, i cap a casa. Afegint-hi la possibilitat de fer una fotografia circumpolar, si es donava el cas. Per culpa del comandament wifi del SynScan en el mòbil, vaig haver d'alinear per segona vegada. Vaig localitzar M104 amb el cercador, la vaig centrar amb l'ocular, vaig muntar la CCD i... no hi havia manera de veure res ni de fer-la funcionar. Farragosa marxa enrere: desmunta la càmera, guarda l'ordinador, munta la réflex... Però en la Canon, M104 apareixia desplaçada a l'esquerra. Si feia una altra foto de prova, els estels eixien moguts com si la muntura no fera seguiment. Tocava els comandaments, intentava moure la Galàxia del Barret cap al centre, feia una altra foto de prova, i l'objectiu havia desaparegut del camp de visió. Tornava a centrar amb el cercador, una altra foto de prova, estels correguts, torna-ho a intentar... I així durant una hora i mitja ben llarga. Començava a desesperar-me, ni se'm passava pel cap d'intentar res amb el reductor de focal. La situació era cada vegada més esgotadora. Fins que, accidentalment, vaig tocar la barra de contrapès i... es va moure. És a dir, que des del principi havia intentat un impossible perquè m'havia deixat obert el fre de l'eix d'ascensió recta. Les dues alineacions no havien servit de res. Vaig intentar corregir-ho manualment, però res. Desenes de fotos de M104 per a no res, hores de transport i de muntatge malbaratades, i ja quasi s'havia fet l'hora de tornar a casa. Tot, per una cagada ridícula, que no era la primera vegada que cometia. Moment de crisi ("I ara què faig? Me'n torne amb les mans buides a casa? 200 km i tot aquest esforç, per a res?").

Messier 104, a l'esquerra, impossible de centrar. Tot de fotos fallides.

Llavors vaig pensar: mira, faig una alineació de qualsevol manera, sense el wifi, a la manera tradicional, li faig un vídeo a Saturn i així almenys tinc alguna cosa. Vaig descobrir que no sols no tenia frenat el AR, sinó que tampoc no havia equilibrat pesos... Vaig equilibrar, vaig començar l'alineació i vaig pensar: "Uf, quina mandrà, intentaré centrar els objectes directament a la pantalla de la càmera, tal com fa Enrique, i si no funciona, cap a casa". I l'alineació, que generalment em sol costar mitja hora o més, es va consumar en... cinc minuts!

Per pur joc, en compte d'anar directe a Saturn vaig pensar: "I si apuntava cap a M51? Mira que seria cas..." Vaig demanar-li-ho al comandament, vaig fer una foto de prova i allà tenia, quasi centrat, un preciós cúmul globular! Vaig mirar el comandament: hòstia, li he posat M53!

Messier 53, per error i com a propina...

Excitat i intrigat, vaig corregir: M51, per favor. I després d'una exposició de prova de 30 segons, a ISO 20000, allà tenia les dues galàxies, interactuant gravitatòriament una sobre l'altra, a 23 milions d'anys llum, i centrades quasi a la perfecció. No m'ho podia creure. Era evident que aquella matinada de dissabte 1 a diumenge 2 de juny no podria anar al llit a una hora decent. De manera que, com que no sabia exactament com programar la Canon, vaig començar a fer exposicions manuals, una darrere de l'altra, de 30''. Fins a 83, que apilades i fusionades amb les corresponents darks (i les flats i bias que vaig fer a casa ahir diumenge), 41'30" d'exposició en total, van donar com a resultat això:

Messier 51
Maksútov-Cassegrain 150/1800 f/12
Canon EOS 6D, DeepSkyStacker, Photoshop

El Mak, a causa de la focal, és un telescopi "lent" (és a dir, poc lluminós), i necessita més del doble de temps d'exposició que el Hulk (Newton 200/1000 f/5), i per això aquesta es veu tan fosca en comparació amb el que podeu trobar per internet. Però el seu poder de resolució, ja ho veieu, és gran, i es veuen detalls preciosos dels braços de l'espiral, amb molt de volum. Crec que aquesta foto, amb totes les seues mancances, però majestuosa i d'una gran bellesa, mostra que alguna cosa sí que vaig aprenent. I que el cel profund, tan exigent en tots els aspectes, ja comença a estar al meu abast.