Astrofoto de quilòmetre zero

O astrofoto de proximitat. Així es podria anomenar la planetària, germana menor de l'astrofotografia de cel profund. Al contrari que aquesta, que treballa amb llarguíssimes exposicions, multitud de filtres, preses de calibratge abundants i tedioses, llargues sessions de processament acumulables i instrumental de preus dissuasius, l'astrofoto planetària és modesta en els resultats i en les inversions, relativament senzilla i accessible, perquè tot el que tracta es troba dins el sistema solar: planetes, cometes, satèl·lits, el sol. (La planetària, però, té un reservat esotèric i exclusiu, que de fet és més elitista encara que la de cel profund: la detecció i seguiment de cossos subplanetaris, és a dir, planetes nans, planetoides, asteroides, etcètera. Els membres d'aquesta secta hermètica, els anomenats pedrusqueros, són antics astrofotògrafs de cel profund convertits a l'heretgia i que han superat el llindar de la iniciació.) Conyes a banda, la planetària té inconvenients (repertori limitat d'objectes, accessibilitat limitada per les complicades combinacions orbitals) i avantatges (objectes en canvi constant, inversió menor, accés fins i tot des de cels urbans molt contaminats). Diumenge 9 de juny, després de la sessió al CAAT de la setmana anterior, amb M53, M104 i sobretot M51, he aprofitat per a fer una petita sessió planetària des del terrat de casa, aprofitant que (per fi!) Júpiter es troba en oposició (molt accessible, per tant), la Lluna està en creixent i Saturn surt a una hora relativament accessible (una mica més tard de la mitjanit). L'endemà era el pitjor dia per a treballar, dilluns, però no hi ha rosa sense espines.

Quant a Júpiter, la posició favorable d'aquest planeta ens ha servit, aquests dies, com a indici de (a) la popularitat creixent de l'astronomia observacional i (b) l'analfabetisme astronòmic, i científic en general, dels periodistes dels mitjans generalistes. Diaris i televisions de prestigi han repetit aquests dies, sense el més mínim rubor, que com que es troba en oposició, Júpiter seria visible a ull nu, com si això fóra una cosa extraordinària i miraculosa (quan en realitat haurien d'haver dit que fa poc  ha tornat a ser visible després de mesos d'absència, i que com que es troba una mica més a prop els satèl·lits galileans es podran veure fins i tot amb uns prismàtics). Siga com siga, és imposant de veure'l eixir a primera hora mentre tot just t'afanyes per posar el telescopi en estació. També és veritat que aquesta "primera hora" no és abans de les 22.00, que a l'hivern és ja una hora de cel profund... Aquest diumenge vaig poder fer quatre vídeos que després vaig apilar, i que fins ara han donat la millor fotografia que he fet del planeta gegant, en la qual fins i tot es veu (alegria!) la decadent Gran Taca Vermella. Intentaré millorar-la abans que passe del tot l'oposició, ai!

Maksútov-Cassegrain 150/1800 f/12
Celestron AVX
ZWO ASI 174 MC-Cool
4 x 60'', Autostakkert, Registax 6, Photoshop

El muntatge, per primera vegada, de la nova muntura AVX de Celestron em va restar molt de temps d'observació i de fotografia. Saturn no es va fer esperar i va afegir encara més pressa a la situació, perquè a l'altre extrem hi havia una bonica Lluna creixent molt baixa, cada vegada més a prop de pondre's. No vaig tenir temps d'experimentar amb el reductor de focal ni amb les lents de Barlow, només podia fotografiar Saturn con lo puesto. El resultat de tres vídeos és una mica decebedor, però tampoc no està tan malament.

Finalment, dos vídeos d'un minut de la Lluna van servir per a il·lustrar sengles zones al voltant del terminador: una, la línia que va més o menys dels cràters Faraday, Maurolycus i Barocius fins als Pitiscus i Vlacq, i fins al sud; l'altra, el Mare Tranquillitatis amb el trio de cràters Teophilus, Cyrillus i Catharina. La primera, a causa del seeing, no és tan clara com voldria. La segona, una mica millor.