Com hi vaig arribar (i 3)

La nebulosa d'Orió,
la meua primera foto d'espai profund

La primera foto que he fet mai de cel profund va ser la de la nebulosa d'Orió, M32. Aquest és probablement l'objecte més fotografiat de tot l'espai profund, seguit de la galàxia d'Andròmeda, M42, i un dels més coneguts, estimats i fotografiats de l'espai en general. La vaig veure per primera vegada el 20 de novembre de 2018, amb els prismàtics, però fins que vaig arreglar el problema dels engranatges de la muntura no havia pogut agafar-la fixament al camp de visió. I això és el que va passar, per primera vegada, la nit del 7 de febrer de 2019. La foto, agafada amb una presa única quan encara no sabia enfocar pel telescopi amb la reflex, té un interès fotogràfic i astronòmic nul. Però per a mi té una importància simbòlica enorme. De sobte, a base d'exposicions creixents de 15, 20 i 30 segons, i augmentant la sensibilitat ISO fins on ho tolerava l'augment del soroll visual, la imatge d'una cosa que visualment a penes pots intuir es va anar fent cada vegada més i més real.

La galàxia d'Andròmeda, a penes intuïda

Vaig intentar el mateix amb Andròmeda, però el resultat va ser completament decebedor: un bulb central brillant, una àrea difusa al voltant, i uns estels moguts pertot arreu. És evident que la posada en estació de la muntura no era prou precisa per a fer el seguiment necessari d'un objecte tan tènue. I, d'altra banda, el cel de Foios no donava per a tant. Alguns col·legues situen el límit de seguiment de la muntura NEQ5 al voltant de 80-90'', tot i que alguns afirmen haver fet exposicions de fins a 300''. Jo he provat exposicions així, de 5', i el resultat és decebedor. Entre els 80'' controlats i els 900'' que poden fer alguns companys meus de l'AVA hi ha tot un món que encara no puc transitar, dissortadament. I és que l'espai profund és, certament, el regne de la llarga exposició, de la llarguíssima exposició. Com que es tracta d'acumular el màxim possible de fotons que arriben, però evitant la deriva inevitable en tota muntura, els sensors han d'estar exposats molt més temps que les fraccions de segon a què estem acostumats en la fotografia terrestre.

Les Plèiades, a palo seco

Hi ha tot un seguit de mancances que no he resolt, de moment. Per exemple, em falten filtres diversos per a contrarestar la contaminació lumínica, per a ressaltar determinades línies d'emissió (Hα, etc.). Encara no m'he posat amb l'astronomia solar, per a la qual em construiré uns filtres en breu. Tampoc no tinc encara un sistema d'autoguiatge, dels que permeten que l'ordinador corregisca directament els defectes de seguiment del motor. Estic pendent d'aprendre a fer alineació polar de precisió, amb mètodes com ara la correcció de deriva. Tampoc no he desenvolupat l'habilitat d'enfocar de manera òptima. Ni domine totes les eines de processament d'imatge (per exemple, no sé encara fer visible el núvol de gas que estan travessant les Plèiades, i que els dona el característic halo fantasmagòric). I un llarg etcètera. Però tot es farà.