Com hi vaig arribar (2)

Els primers temps amb el nou equip van ser durs. Bastant durs. No podia aspirar a rebre explicacions

dels companys de l'AVA, quasi tots molt experts i molt poc propensos a vel·leïtats didàctiques. Els que sí que haurien pogut ajudar-me, en canvi, són refractaris a acceptar que els principiants es gasten diners en equips mitjanament bons. Si fóra per ells, et podries passar mesos i anys amb només uns prismàtics i aprenent-te les constel·lacions i l'ús de les cartes i els planisferis. Entenc la seua hostilitat a la despesa, perquè he vist molts aficionats que es deixen arrossegar pel fervor descontrolat, es gasten una pasta gansa en equips nous i al poc de temps desisteixen de fer-ne ús, ja que aquesta és una afició tremendament exigent en tots els aspectes sense excepció (i altres aficionats, tot just gràcies a això, tenim la sort d'aconseguir equips bons de segona mà i a preu de ganga...). En resum, que des del principi només podia comptar amb la meua tossuderia i amb la meua tenacitat. La quantitat de nits de frustració passades al terrat de casa va ser, durant els primers dos mesos, enorme.

Començant pel fet que la muntura NEQ5 vaig haver de muntar-me-la jo mateix, tot seguint les instruccions i consells que trobava en YouTube. Si vaig enxampar aquesta muntura era perquè complia els requisits més elementals de seguiment mecanitzat dels objectes i de precisió. Però durant els primers dos mesos els objectes es mantenien durant uns segons en el camp de visió i de seguida començaven una deriva que els feia desaparèixer. Vaig estar dubtant, dia rere dia, si era un defecte de construcció, si havia fet alguna cosa malament, si hauria de fer ús de la garantia, si caldria anar a Madrid a posta perquè el venedor em diguera que passava i em donara una solució... Així i tot, vaig aprofitar per a fer algunes fotos interessants, sobretot de la Lluna.

Fins que un dia, a principis de febrer de 2019, vaig desenterrar un fòrum d'astronomia al qual m'havia apuntat un parell d'anys abans. Vaig recuperar-lo i vaig provar sort posant-hi un missatge d'auxili. Em va sorprendre la celeritat amb què em van respondre diversos col·legues completament desconeguts, que em feien preguntes per a establir el diagnòstic i em donaven consells de procediment per a resoldre el problema. Va ser així com em vaig poder adonar que, a l'hora d'ajuntar les peces de la muntura, havia posat en connexió les rodes dentades dels dos eixos del motor amb les corresponents petites, i no amb les grans. Quan vaig fer la modificació, el problema va desaparèixer. Dos mesos llargs després d'arribar-me l'equip podia, per fi, trobar objectes i mantenir-los fixos en el camp de visió tot el temps que necessitara. Va ser una petita gran victòria.

Una cosa semblant em va ocórrer amb la CCD, la càmera per a fotografia lunar i planetària. La CCD s'acobla directament al tub com si fóra un ocular, i no té lent, ni disparador, ni res de tot això, sinó que és una mena de webcam supersofisticada que es controla des de l'ordinador. I el sensor el té pràcticament despullat, sense obturador ni res, separat de l'aire només per un vidre ínfim. Vaig instal·lar els controladors i els programes que demanava la pàgina web de la càmera, però els programes de captura no funcionaven quasi mai, i no hi havia manera de saber per què funcionaven quan funcionaven. Fins una o dues setmanes després de resoldre el problema de la muntura no vaig saber trobar solució al problema de la càmera. Senzillament vaig tirar pel dret: vaig desinstal·lar tot el que havia instal·lat, i vaig
fer la mateixa maniobra de nou, però afegint-hi tots els programes "opcionals" que vaig trobar. I al final, per fi, va funcionar. Així vaig fer les primeres fotos realment interessants. Però de la Lluna només, perquè ara mateix... és mala època per a fotografiar els planetes.

A principis de març, gràcies a una feliç carambola va augmentar la família: per un preu irrisori, que més que una ganga era un regal, un amic d'un company de l'AVA em va vendre un tub reflector (newtonià) de 200/1000, f/5, un Meade R8 LX70, una joia ben lluminosa (en l'argot es diu "ràpida") que em permetria fer allò que el Mak (Maksútov-Cassegrain) no pot fer amb tant d'èxit: observació i fotografia d'espai profund. És a dir, de tot el que es troba més enllà del Sistema Solar, siga dins la Via Làctia (estels, cúmuls globulars, cúmuls oberts, nebuloses) o siga fora (altres galàxies). A aquest tub, per les seues dimensions respectables, la Boiri i jo li hem donat el nom de "Hulk". Per a la família completa faltaria un refractor apocromàtic (per a astrofoto) i un telescopi solar. Però això ho deixarem per a més endavant, quan els dos tubs actuals hagen donat tot el rendiment que espere d'ells. Potser després d'haver passat a una muntura EQ6, el DNI dels astrofotògrafs aficionats...

Fins fa no res, no tenia ni idea de moltes coses. Quan vaig comprar el Mak, per exemple, ignorava que la muntura equatorial es posa "en estació" (és a dir, s'alinea amb precisió exquisida cap al nord) mitjançant un introscopi o "cercador de la polar", un petit telescopi intern que s'ha d'orientar segons les coordenades exactes de la ubicació i l'hora. Tampoc no sabia que el conjunt funcionava alimentat per una bateria o un arrancador de bateries, perquè em pensava, ingenu de mi, que funcionava amb bateries pròpies, recarregables... Fins a principis de 2019 ni tan sols no imaginava que en astrofotografia es treballa apilant amb programes astronòmics nombroses preses de llarga durada, o amb marcs (frames) extrets de breus vídeos, etc. Abans de tenir a les meues mans el "Hulk", no tenia ni la més mínima noció del que significa "col·limar" un newtonià, és a dir, alinear els dos espills amb la precisió d'un instrument làser. Però vaig aprenent i vaig avançant. Amb la penosíssima dificultat de fer-m'ho tot en solitari, però amb la satisfacció que dona aprendre amb esforç i tenacitat.