El retorn, 3: rehabilitació i manteniment

L'astrofoto és una inversió a llarg termini. Quan creus que ja has desenvolupat les habilitats necessàries, una nova etapa de sequera et fa tornar a l'estadi anterior d'imperícia matussera. Si et dediques a alguna cosa que no siga la fotografia planetària (és a dir, si fas el que s'anomena cel profund), durant almenys dues setmanes al mes no pots fer res perquè la Lluna està en fase creixent o plena. De les dues setmanes restants, has de tindre la sort que no faça mal temps, que no hi haja núvols, que no hi haja vent, que la humitat ambiental siga preferiblement baixa, que tot això passe en cap de setmana, que aquell cap de setmana no tingues altres compromisos vespertins o nocturns, que et trobes físicament i mentalment descansat (he comprovat en mil ocasions que el cansament és enemic mortal de l'astronomia recreativa)... La quantitat de factors en joc és tan exasperant que resulta molt difícil, lent i penós consolidar habilitats i ampliar coneixements. Per això puc afirmar que aquesta dedicació m'ha ensenyat moltes coses que no són ciència. M'ha ensenyat a mirar d'una altra manera, perquè el que veus per l'ocular del telescopi és tan tènue, tan petit i tan desproveït de colors que t'acostumes a posar en joc la visió perifèrica i desenvolupes la sensibilitat visual. M'ha ensenyat també a tindre paciència i constància, dues virtuts en les quals l'astrofotografia et converteix en un mestre zen (si no et cremes abans, és clar). I m'ha ensenyat que un valor i un propòsit són el contrapès perfecte de l'absurd, que quan els tens no mires pèl i aprens el que és el sacrifici incondicional a tots els nivells.

Aquesta darrera Lluna nova hi ha hagut unes poques nits esplèndides per a fer astrofoto. Els meus col·legues de l'associació, de fet, van fer trobades molt reeixides de telescopis a Setaigües i al CAAT (Aras de los Olmos). La mala sort va fer que aquells dos dies coincidiren amb diverses circumstàncies que em van fer impossible d'acudir-hi. Em vaig haver de conformar a fer pràctiques al terrat de casa, en plena zona saturada de contaminació lumínica urbana. Això fa que només em resulten accessibles els objectes més brillants, perquè els més tènues queden esborrats per la pol·lució horrorosa de fotons malbaratats que ens envolta. Com a bon principiant, vaig decidir continuar amb la llista de Messier, i em vaig dedicar a M42 (la nebulosa d'Orió), M47 i M48. Vaig perdre una nit quasi sencera tornant a aprendre l'alineació sense oculars, feta directament amb càmeres, que és una manera d'evitar la incomoditat de tornar a enfocar després de substituir l'ocular per la càmera. I el temps de foscor, a mesura que s'acosta l'estiu, esdevé cada vegada més preciós... Amb M42, l'equipament va llançar a perdre tots els meus esforços, perquè es va canviar la sensibilitat ISO de la càmera Canon 550D sense intervenció meua. El resultat van ser fotos directament cremades. Una nit perduda.

Amb M47 i M48, fetes amb la Canon 6D, les coses van anar millor. Són dos cúmuls oberts (és a dir, amb forma dispersa i formats per estels majoritàriament joves i calents), situats a uns 2.000 anys llum. No són tan bonics ni tan espectaculars com els cúmuls globulars, tipus M3, M5 o M13, per exemple, però tenen la seua gràcia. Els vaig fotografiar en dues nits successives en què vaig deixar mig telescopi muntat i tapat al terrat durant tot el dia, per a estalviar-me la llanda de traginar totes les coses amunt i avall (o avall i amunt). En tots dos casos vaig emprar el Mak (Maksútov-Cassegrain), un tub comodíssim de transportar, extremament compacte i que, a causa de la distància focal tan llarga (1.500 mm), augmenta molt els objectes, té un camp més reduït i és menys lluminós que el Hulk (newton 200/1000). Això últim és important, perquè és cert que demana exposicions més llargues, però com que és menys de la meitat de lluminós que el reflector també s'hi cola menys contaminació lumínica.

Els cúmuls, sobretot els oberts, són pràcticament l'EGB de l'astrofoto. Són més fàcils que la resta d'objectes, i amb una mica d'habilitat enfocant ja et són agraïts. Però d'alguna manera s'han de recuperar habilitats i s'ha de fer manteniment. I, al cap i a la fi, el catàleg Messier s'ha de fer tot, abans de passar a la caça major. Doncs això. Ara veurem si la pròxima Lluna nova ens respecta o ens puteja. Si hi ha sort, podria passar al terreny de les galàxies, que és més difícil però provoca emocions més intenses.

Pose ací els dos cúmuls de la setmana passada, primer en format més modest, perquè càpiguen les fotos senceres a la pantalla, i més avall amb la grandària original. En aquest darrer format es poden percebre alguns problemes de seguiment: l'autoguiatge va detectar canvis en l'alineació polar, com a resultat de les 24 hores de canvis de temperatura ambiental. Així i tot, el resultat és suficient.

Messier 47 (M47)
Foios, 26.02.2020
Maksútov-Cassegrain 150/1800 f/12, EQ6-R
Autoguiatge Omegon 50/230, QHY5-L-II M, ST-4
Canon EOS 6D sense modificar
80 minuts integrats en total (16 x 300")
DeepSkyStacker, StarTools, Photoshop

M48
Foios, 27.02.2020
Maksútov-Cassegrain 150/1800 f/12, EQ6-R
Autoguiatge Omegon 50/230, QHY5-L-II M, ST-4
Canon EOS 6D sense modificar
75' d'integració (15 x 300")
DeepSkyStacker, StarTools, GIMP

Amb la mida original: