El retorn, 2: autoguiatge assolit

Vaig pensar: "He sigut capaç de reparar l'ordinador petit per a emprar-lo en astrofotografia, he sigut capaç de reparar la muntura... i no seré capaç d'instal·lar l'autoguiatge per a poder fer exposicions més llargues??" En un vídeo de Dylan O'Donnell vaig veure que el que per a mi era una sospita era una realitat comprovada empíricament: no és el mateix apilar moltes preses breus que poques però molt llargues. No és el mateix fer 10 preses de 30 segons que una de 5 minuts, perquè la relació senyal/soroll és menor com més llargues són les preses. El senyal que guarda el sensor de la càmera (la quantitat de fotons acumulats) augmenta amb la durada de les preses, i el resultat final predomina per sobre del soroll, especialment si la càmera redueix el soroll tèrmic gràcies a la refrigeració. Les proves són incontestables:

De manera que em vaig clavar al cap el propòsit de posar en marxa l'autoguiatge, que és l'única manera de fer exposicions llargues. Amb una bona orientació i posada en estació, la muntura aguanta exposicions de fins a 30", però com més t'allunyes d'aquesta durada, més imperfeccions mecàniques de seguiment s'acumulen.

L'autoguiatge és un sistema que, resumit de manera telegràfica, consisteix a seguir el moviment de la muntura amb l'ordinador, de manera que a través d'aquest (directament o indirecta) s'envien a la muntura les correccions necessàries per a mantenir un seguiment tan perfecte com siga possible. Això s'aconsegueix convertint el cercador (que es posa en paral·lel al tub principal) en tub guia, connectat a una petita càmera CCD que enfoca un estel i que constantment serveix a l'ordinador per a mesurar la desviació i ordenar a la muntura moviments minúsculs de correcció.

En qualsevol cas, des que vaig reparar la muntura AVX vaig estar fent provatures d'autoguiatge amb el programari PHD2 i no hi hagué manera de fer-ho funcionar. Hi ha dos tipus d'autoguiatge: amb connexió muntura-comandament-ordinador (ASCOM guiding, també anomenat pulse guiding) o bé amb connexió càmera-ordinador/càmera-muntura (ST-4 guiding). Diverses fonts deien que el primer era millor, i és el que vaig intentar al principi, tossudament, però sense resultats. Fins que vaig provar amb el segon, i... eureka! Tenia muntat el telescopi petit, ja equilibrat i tot, tot i que és el menys lluminós, però no era qüestió de fer canvis; l'excitació es va apoderar de mi i vaig començar a experimentar amb l'objecte per excel·lència dels aficionats novells: M42, la nebulosa d'Orió. Primer una presa d'un minut sencer, i els estels es mantenien sense estiraments ni deformacions; després una de dos minuts, una de tres, una de quatre... Fins que vaig arribar a una presa de 300 segons seguits, els mítics 5 minuts amb el diafragma obert sense parar... Vaig veure que el resultat era acceptable, i vaig pensar que, tot i l'hora que era, pagava la pena continuar endavant i fer tantes preses com fóra possible (tenint en compte que després n'hauria de fer de calibratge, algunes de les quals han de ser tan llargues com les fotografies, i gairebé tan abundants).

He de dir, tal com ja vaig escriure ací, que el primer objecte de cel profund que vaig fotografiar, fa quasi un any, era precisament M42, en una foto d'interès nul però que sempre tindrà per a mi un gran valor sentimental:

Però ara que comence a dominar el material i faig les meues primeres provatures de guiatge computeritzat, em sembla que sóc un aficionat més competent:

Foios, 26-27.12.2019
Maksútov-Cassegrain 150/1800 f/12, AVX
Autoguiatge Omegon 50/230, QHY5-L-II M, ST-4
Canon EOS 6D sense modificar
12 x 300", 14 darks, 17 flats, 18 bias
DeepSkyStacker, Pixinsight 1.0 LE; Photoshop

No crec que siga capaç d'expressar amb paraules l'emoció que vaig sentir després d'apilar les 12 fotografies de 5' i, sobretot, després d'estirar l'histograma amb el Pixinsight LE 1.0 (en una altra ocasió escriuré alguna cosa sobre aquest programa). Tant, que vaig decidir emprar aquesta imatge per a felicitar l'arribada del nou any als amics més íntims. I, per fortuna, els va agradar.

El processament d'aquesta foto el vaig fer amb paràmetres bastant conservadors i evitant les exageracions ultrasaturades que sovint es veuen en relació amb la nebulosa d'Orió. Tot i ser una primera temptativa, i no feta amb el telescopi adient ni en un lloc mínimament fosc, em sembla molt encoratjadora i marca una nova fase en el meu aprenentatge d'aquesta afició tan complexa, cara i endimonadament exigent.

Us deixe ací la mateixa foto però amb la mida original. Impressiona!