L'estiu, el maleït estiu

Aquest blog és un monòleg, i jo deteste els monòlegs. Odie fer-los i odie que me'ls infligisquen. Per això havia pensat tancar-lo o simplement abandonar-lo. Però, ben mirat, hi puc veure un complement per a la llibreta on prenc les notes sobre les sessions d'astronomia que faig, i en aquest sentit pot tindre una utilitat. Què hi farem! Per als qui fan bones fotos astronòmiques, les meues tenen un interès nul; i per als qui no es dediquen a l'astronomia, totes aquestes explicacions deuen semblar un seguit de rapsòdies inintel·ligibles sobre tecnicismes per a friquis. Tant fa. D'ací cent anys, tots calbos.

 He llegit en diverses ocasions, i he sentit a dir en directe, que l'estiu és un moment ideal per a fer astronomia observacional o fotogràfica. No hi puc estar més en desacord. Vages on vages, i fins i tot si ho fas des de casa, et perseguiran els mosquits i tota mena de bestioles incòmodes o perilloses (m'esgarrifen les fotos d'escorpins que cada estiu fan al CAAT els meus col·legues); les suades immundes de carregar, descarregar, muntar, desmuntar i guardar l'equip m'han dissuadit moltes nits clares de juliol i d'agost; i, finalment, hi ha tan poques hores de foscor (sobretot entre juny i juliol) que tot plegat sembla un treball de Sísif. Així i tot, des que tinc telescopi sempre hi ha algun dia estiuenc en què l'afició i els reptes poden més que l'instint de comoditat.

Des de finals de la primavera, hem vist cada vegada millor una bonica alineació entre Saturn i Júpiter, primer a la matinada, i després cada vegada més d'hora, fins al punt que ara es poden veure ja des que es fa fosc, cap a les 9 del vespre. Podria haver assajat de fotografiar-los moltes ocasions, moltíssimes, però enguany tenia altres prioritats, espines clavades que esmentaré de seguida, i només he dedicat a aquests planetes un parell de sessions fotogràfiques. Una llàstima, perquè hi ha hagut dies que la combinació amb la Lluna donava un ritme molt bonic al cel: d'esquerra a dreta, i de menor visibilitat a major, eren (i són) una imatge realment bonica. D'aquelles dues sessions, només em serveixen les fotos de la del 19 d'agost, que tot i un problema d'enfocament no estan gens malament per a no perdre el costum de la fotografia planetària.

Foios, 19.08.2020
Newton 200/1000 f/5, EQ6-R, ZWO ASI 174-MC Cool
Vídeo de 2' Sharpcap, apilat amb RegiStax i processat amb Photoshop

Aquella mateixa nit, i després dels planetes, vaig demanar-li al GoTo que enfocara Messier 57 (M57 o nebulosa de l'Anell). I la posada en estació devia ser perfecta, perquè a la primera ja em va traure l'objecte centrat just al mig del visor de la càmera. M57 és una nebulosa planetària (el resultat de la mort d'un estel semblant al sol, que expulsa les capes superficials de la seua massa, incandescents, i emeten en diverses longituds d'ona, inclosa la llum visible). Es troba a 2.300 anys de la terra, i l'anell que li dona nom s'expandeix a uns 25 km/s. Per sensibilitat i qualitat d'imatge, vaig fer les fotos amb la Canon EOS 6D, però hauria d'haver-les fet amb la 450D modificada, ja que no té el filtre d'infraroig i s'haurien vist més detalls. Crec que era la primera vegada, o una de les primeres vegades, que deixava tots els aparells fent la seua faena i me n'abaixava a dormir. El resultat, en una primera versió, no està gens malament.

Foios, 19.08.2020
Newton 200/1000 f/5, EQ6-R, Canon EOS 6D
2h 55' 15'' d'exposició
DSS, PixInsight LE, PS

M57 té una magnitud aparent de 9,7, és a dir, que és molt tènue. Fotografiar-la des d'un entorn saturat de contaminació lumínica com el de l'àrea metropolitana de València té el seu mèrit, sobretot a l'hora d'eliminar aquesta contaminació de la foto. Però no es difícil, perquè és un objecte molt compacte i la càmera el veu. Però hi ha objectes en què això no és possible, i que fins i tot en un cel decent són difícils de distingir, tal com és el cas de M33, la galàxia del Triangle. Ja m'havia costat fer-la a Casinos, on em va eixir tallada, i en altres intents ni tan sols no la veia. Però després de diversos intents aparentment fracassats vaig arribar a la conclusió que en preses individuals no arribaria a veure-la, especialment en aquest cel contaminat, sinó que emergiria de la suma de moltes fotos. Això significava que per a centrar-la hauria de guiar-me pels estels dels voltants, vistos en un planetari com ara Stellarium. I amb aquesta premissa vaig muntar l'equip amb la idea de dedicar-hi més d'una nit. En van ser tres, entre el 20 i el 23 d'agost. La primera i la segona van donar fotos amb M33 centrada, però la sessió central no vaig ser capaç d'identificar els estels que m'havien de servir de referència. En total vaig poder arribar a sumar 420 minuts d'exposició, molt ben enfocada amb la màscara Bàhtinov que em vaig fer artesanalment amb una caixa de cartó. La versió provisional d'aquesta meua primera M33 sencera no està malament.

Foios, 21-23.08.2020
Newton 200/1000 f/5, EQ6-R, Canon EOS 6D
7h 5' 50'' d'exposició
DSS, PixInsight LE, PS

M33 és una galàxia espiral situada a uns 2,8 milions d'anys llum. El seu volum d'estels sembla ser la meitat del de la Via Làctia, i forma part del Grup Local, juntament amb la nostra galàxia i la d'Andròmeda (M31). Per tant, forma part del nostre veïnat galàctic. Per això li tenia tantes ganes, tantes com en el seu moment a M31. Ara em queden altres deutes pendents, com ara M63 o galàxia del Gira-sol.

En qualsevol cas, aquesta foto de M33 confirma un parell de coses: que paga la pena dedicar tota la nit (i més d'una) a un sol objecte, i que l'astrofotografia de cel profund també és possible des de cels urbans, per bé que amb més dificultats.