Després, una vegada resolt el problema, ha sigut difícil de fer res a causa de la inacabable temporada de meteorologia hostil que hem patit (amb diverses "gotes fredes" i vent, molt de vent, vent fort i repel·lent, ponent insuportable durant setmanes i setmanes, mesos). I també perquè he esmerçat els pocs vespres viables a instal·lar i intentar aprendre els secrets de l'autoguiatge o control informàtic del moviment de la muntura, l'únic procediment que permet les exposicions llarguíssimes pròpies de l'astrofoto de cel profund. Feia temps que era renuent a aquest artifici d'alta tecnologia, però el paràmetre de la relació senyal-soroll (SNR) és implacable i pesa més que totes les reticències: com més llarga és l'exposició, més senyal tens i més equilibrada és la SNR, mentre que, com més breus fas les exposicions, menys soroll t'entra... però menys senyal tens! I del que es tracta és d'absorbir i acumular fotons, com més, millor, perquè els objectes de cel profund no són com la lluna o els planetes, sinó extremament tènues i difusos. Per això necessitem apilar i processar moltes exposicions, tan llargues com ho puga tolerar la muntura, i com que les muntures no tenen un moviment perfecte necessiten l'assistència de l'ordinador. Aquest, connectat a una petita càmera auxiliar que es concentra en algun estel en concret, ordena constantment a la muntura moviments de correcció, per a aconseguir el màxim de fixesa en uns objectes celestes que a nosaltres, terrícoles, ens fa l'efecte que "es mouen" tothora i no es deixen fotografiar fàcilment.
Però de tot això parlaré en la pròxima anotació, que no tardarà a aparèixer. De moment, ara que els planetes Saturn i Júpiter ja s'han esfumat de la nostra vista fins a l'any que ve, el repte era enxampar Venus, que ha reaparegut, i fotografiar-lo. Com que és un planeta interior (és a dir, que està més a prop del Sol que la Terra), només és visible quan el sol es pon o quan està a punt de sortir. Això fa que enxampar-lo amb la càmera, i fer-ne una bona foto, siga una mica difícil. Primera possibilitat: és cap al vespre i a penes et dona temps d'instal·lar i orientar amb precisió el telescopi (perquè necessites la polar i uns quants estels més per a fer l'alineació, i quan ho fas ja tens Venus massa baix a l'horitzó com per a una bona foto). Segona possibilitat: és de matinada i t'has d'alçar a una hora intempestiva, amb la dificultat afegida que llavors resulta més difícil encara fer tots els calibratges necessaris.
A més, Venus és un planeta desagraït. Perquè, encara que tingueres el Hubble per a fer la foto, no veuries res més que una bola de color blancús. Això es deu al fet que el planeta, a causa del seu efecte hivernacle desbocat, es troba permanentment cobert de núvols d'àcid sulfúric, que repel·leixen la llum solar i a causa de les quals té un albedo (factor de reflexió) altíssim (70%, quasi 3 vegades més que Mart). Per això la magnitud de Venus (-3.94) és molt més baixa que la de Mart (1.59) o, dit d'una altra manera, brilla més que els estels i quasi tant com l'Estació Espacial Internacional (ISS).
Tot i això, veure Venus pel telescopi o fotografiar-lo té la seua gràcia. Pel seu color blanc agressiu, i perquè ens permet comprovar-ne les fases, ja que el veiem al ple, minvant, creixent; i, francament, veure fases en un planeta que és pràcticament tan gran com la Terra i que es troba a 1,3 unitats astronòmiques (quasi 2 milions de km) és curiós.
Ací teniu el que vaig poder fer amb Venus ahir al vespre, des de Foios. No em va donar temps d'ajustar una lent de Barlow ni res. Tal qual, una bola blancussa. I en fase creixent.
Com que m'agrada comprovar si he après alguna cosa o no, aquesta és la primera foto que li vaig fer, ara fa deu mesos, abans que desapareguera dels nostres matins a l'hora d'anar a treballar:
